Debat M.Oltra D.Fernández, entre la il·lusió i la preocupació. 

La II Restauració borbònica, el règim postfranquista del 78, es veu abocada al seu gran precipici amb la propera bateria d’eleccions.Les legislatives gregues, segons sembla, obriran un solc nou per tot el sud d’Europa que, quan arribe ací, acabarà per trencar al conjunt dels Països Catalans l’erm de la democràcia olímpica espanyola, consistent en votar cada quatre anys i fins a l’altra. La Primavera torna al Mediterrani, aquesta vegada pel nord. 

La presentació del número 47 de la revista Espill, el passat divendres l’OCCC i organitzat per la llibreria 3 i 4, ajuntà la Mònica Oltra i el David Fernàndez per a parlar, moderats pel Víctor Maceda, al caliu d’aquest moment tan esperançador.  El número inclou l’article d’Oltra que porta per títol “Una transició amable per a un veritable canvi”, i el David signa ”Un entre tants”.   

La part del lleó fou per a parlar d’eixe canvi, d’eixa transició.  Sabem que quan marxen deixaran un endeutament gegantí generat per dècades de balafiament.  David posà els exemples del canal Segarra-Garrigues, que ha acabat costant el doble dels 1.000 milions pressupostats inicialment, i de la faraònica línia 9 del metro de Barcelona, que començà amb un pressupost de 2.400 milions i acabarà costant més de 16.000.  

Al País Valencià, el negoci de la màquina de gastar d’aquesta màfia amb corbata omple una llarga llista, encapçalada per l’aeroport de Castelló.  Tothom té clar que el deute real acumulat per la Generalitat Valenciana serà molt superior als 30.000 milions d’euros oficials.  La transició no pot ser amable si continua sent a canvi d’atur, exili econòmic, desnonaments, robatori dels recursos de la sanitat, l’educació i la resta d’inversions públiques i més repressió.  Cal una resposta immediata, més enllà dels interessos imposats del capitalisme senil que ens ofega.  

No tenim altra que prioritzar la ciutadania, que fer front al règim dels mercats i del deute com s’ha fet en moltes altres ocasions, generant alternatives i forçant desenes de condonacions.  Les quitances no són concessions, són reversions de la disbauxa especulativa que unfla bombolles i després les fa esclatar.  Tenim dret a no acceptar les condicions que venen imposades pels mateixos capitals que donaren crèdit il·limitat amb tanta alegria i que, de sobte, tallaren l’aixeta per a refinançar el deute acumulat amb interessos d’usura.  El nostre Dret a Decidir també el nostre dret a desobeir aquesta cadena d’imposicions.

També és Dret a Decidir sobre la nostra pobre riquesa.  L’estat espanyol espolia tots els territoris dels Països Catalans i, en el cas del País Valencià, ho fa amb un poble que està per sota de la mitjana en els indicadors de la riquesa espanyola.  Malgrat això, continuen marxant més de 6.000 milions a l’any, més d’un 6% del PIB, 100€ al mes per persona gran, jove o menuda per ser valenciana, vote a qui vote.  

L’estat espanyol és el nostre principal problema, per sobre del deute i de la corrupció.  Necessitem que això caiga pel seu precipici, l’hem de fer caure.  També tenim dret a desobeir.  Per això, si hem d’anar a Madrid a negociar, pressionar o amenaçar amb accions judicials a un règim que incompleix les seues pròpies lleis, ho hem de fer d’igual a igual, a partir de la nostra llibertat per a decidir.       

És cert que els ritmes del nord dels Països Catalans són diferents dels del sud, de l’est i d’encara més al nord.  També és cert, però, que cal que els nostres ritmes siguen vitals, aquells que ens calen i que es bloquegen des de Madrid i des dels centres de poder del règim del deute.  Per això cal la nova política que, com diu el David Fernàndez, fa la gent des de baix, invertint la piràmide i posant-se a dalt per a decidir com es fa a la PAH, al moviment popular que ha impulsat avanços com l’abolició de la tortura taurina o la llei de drets de les persones LGTBI i per a l’eradicació de LGTBIfòbia al Principat, als moviments veïnals…  Sense la ciutadania, no hi ha canvi.

Aquest és el camí que vol molta gent, també de Compromís, però després del debat Mònica Oltra David Fernández molta gent ens hem quedat amb dubtes si és el camí de Oltra i la direcció de Compromís. L'enorme il·lusió que es respirava al Octubre CCC no era solament per mirar de fer fora al PP dels diferents governs, sinó també de fer fora les seves polítiques que no són altres que les compartides pels tots els agents polítics fidels al règim del 78.

Fer fora al PP és una condició necessària però no suficient.

CUP Almàssera.